Encara que els pengem amb retard, aquí teniu els resultats dels premis literaris de Sant Jordi i els escrits premiats que s'han aconseguit. Esperem que l'any vinent hi hagi encara més participació
La redacció
VEREDICTE PREMIS SANT JORDI, 2011
1. CATEGORIA A
Poesia: 1r cicle d’ESO
1r premi: Navegant amb doble sentit
Navegant amb doble sentit
de Ricard Reguant Oliva
Una vegada un mariner,
a la Mar es va fer.
Viatjava aquí i allà
amb el seu gran veler.
Aquest mariner es deia Albert,
i era molt passarell,
de la Mar era un expert
i no n'hi havia cap com ell.
L'Albert un dia va arribar,
en una illa deserta,
on una sirena li va lliurar
una carta entreoberta.
En ella hi havia,
les cartes de navegació,
i ell les contemplava
amb gran admiració.
De la Mar estava enamorat,
i per ella mataria,
però ell molt bé sabia
que el cor robat li tenia.
I quan a terra ferma estava,
ell entristit pensava,
“si jo el Mar Sentís
estaria al paradís.”
2n premi : DESERT
2. CATEGORIA B
Prosa: 1r cicle d’ESO
Ex aequo: L’aficionat i El somni de Míriam
El somni de la Miriam
de Clara Serrano Llorens
Em dic Miriam Films Prats tinc 23 anys, sóc una noia una mica especial perquè sóc sorda. Als 21 anys vaig tenir un accident de cotxe. Un dia, quan anava en cotxe amb el meu pare, de cop i volta un senyor que anava en contra direcció va xocar amb nosaltres. Uns segons abans que xoquéssim, veia aquell cotxe que a tota velocitat venia cap a nosaltres, desprès ja no recordo res. Només sé que em vaig quedar sense respiració, i quan em vaig despertar estava a l’hospital. La Joana, la meva mare, em va començar a explicar el que havia passat, però jo no sentia ni una mosca, i vaig preguntar-li que perquè vocalitzava i no parlava, i quan ella em va contestar vaig veure de nou que només movia els llavis, i vaig tornar-li a preguntar perquè no em contestava i ella va pitjar ràpidament el botó d’emergència i de seguida van venir metges, infermeres...
En aquell moment veia com un metge vocalitzava i a la vegada em feia senyals, i al final vaig arribar a la conclusió que em preguntava si el sentia, i li vaig respondre que no el sentia ni a ell, ni a mi, ni a ningú. Una infermera va portar una pissarra i va escriure que pensaven que m’havia quedat sorda de l’accident i que m’havien de fer unes proves. Recordo que en aquell moment em vaig quedar en blanc, com si fos transparent. Em van portar a una sala on em van fer tota mena de proves per veure si realment m’havia quedat sorda. I quan van acabar, la meva mare tot plorant va escriure en aquella pissarra una notícia molt dolenta, que el meu pare s’havia mort.
En aquell moment va entrar la meva millor amiga, la Laia, i em va fer un abraçada molt grossa i les dues varem començar a plorar. La meva mare i la Laia m’intentaven animar, però ni tan sols elles podien deixar de plorar. Al cap d’una estona va entrar el metge amb el resultat de les proves, i va escriure a la pissarra que a causa de l’accident m’havia quedat sorda.
Estava morta de por. Tenia una angoixa molt forta al pit, no la podia treure de dins. Sentia com si ningú m’escoltés, com si fos una ànima, i també vaig pensar que des de aquell moment no podria tornar a sentir els ocells com canten, el soroll de la llenya a la brasa quan espetega, les onades del mar quan xoquen amb les roques... Però el més important era no poder sentir a les persones, ni tan sols a mi mateixa, era una sensació indescriptible.
No vaig poder dormir, i llavors vaig pensar que podia intentar de veure-ho tot de manera positiva i així ho vaig fer. Vaig començar per un dels rècords més estimats, que ara ja no podria seguir fent. La meva mare cada matí, abans de l’accident, em posava la ràdio i jo escoltava un locutor molt famós, en Carles Sarvenc. M’agradava molt perquè les seves històries em feien riure i a vegades plorar...
La Laia i la meva mare sempre em deien que tenia molt bones idees i històries per explicar al món. Per això jo, unes setmanes abans de l’accident, vaig enviar un correu a la directora de la ràdio u54, per veure si em podria fer una entrevista, per treballar a l’emissora on el Carles Sarvenc feia el programa.
Però jo rumiava cada dos per tres si a la ràdio em deixarien ser locutora, com que ara m’havia quedat sorda no ho sabia, però tot i així tenia confiança que em diguessin que si.
Un bon dia, al matí, va sonar el telèfon, i com que jo no el sentia, la meva mare el va anar a agafar i ràpidament va fer un gran bot d’alegria. Va agafar una pissarra i va escriure que la directora de la ràdio demà em faria una entrevista.
Aquell dia em va passar molt lent, perquè tenia moltes ganes que em fessin l’entrevista. Però al final va arribar el moment tan desitjat. Quan vaig anar a la ràdio amb la meva mare per que em fessin l’entrevista, jo tenia molts nervis perquè mai me’n havien fet cap. La directora de la ràdio, Mireia Fígols, em va preguntar si havia fet la carrera de periodisme, i com que jo no la podia sentir, la meva mare li va explicar a la Mireia que em passava. Ella gesticulant em va dir que ho sentia molt però jo no podia fer aquella feina, que podia ser una locutora de ràdio fenomenal però com que era sorda no podia treballar allà.
Jo, per la meva banda, veia que tenia raó però a la vegada no hi volia renunciar. Em vaig morir de pena perquè explicar històries al món era la meva passió i el meu somni. Volia arribar a ser la locutora més famosa del món, ser com en Carles Sarvenc però en noia, però quan em varen donar aquella notícia, no sabia quina cara posar, tenia molta tristesa amagada al cor i no se perquè mai la podia acabar de treure tota.
Me’n vaig anar corrents cap a la platja, perquè tenia molta ràbia ja que no m’havien acceptat a la ràdio. I allà, per casualitat, vaig veure un dels millors periodistes del món, en Marcel Fariu. Vaig seure al seu costat, em vaig presentar i veient que feia cara d’angoixat li vaig preguntar que li passava. Quan em va contestar, li vaig explicar que jo no el podia sentir perquè era sorda, així que vaig agafar un bloc de fulls que tenia al "bolso" i li vaig explicar tot el que m’havia passat fil per randa. Varem passar tot el dia parlant, ens vam fer molt amics i quan ja era molt tard vam decidir marxar perquè s’havia fet fosc, ens vam donar els e-mails, els telèfons... i tot el que calia per mantenir-nos comunicats. Em va anar molt bé parlar amb ell, perquè vaig poder treure, per fi, tot el que tenia amagat dins meu.
Quan vaig arribar a casa, la meva mare va venir corrents cap a mi i em va fer una abraçada molt forta, va agafar la pissarra i va escriure que ho sentia molt i jo li vaig respondre que no passava res, que no era pas culpa seva. Li vaig explicar que m’havia trobat el Marcel Fariu i ens havíem fet amics, i ella es va posar molt contenta. Al cap d’una estona la meva mare va escriure, que hauria d’anar a classes per aprendre a parlar el llenguatge de signes. I jo li vaig respondre que d’acord, que així faria molts amics i podria aprendre a comunicar-me d’una altre manera.
Al dia següent, vaig anar amb meva mare a la nova escola per veure com era. Ens va agradar molt, ens van atendre molt bé i ens van presentar el que seria el meu nou professor de llenguatge de signes. I a més a més vaig conèixer a una noia, que també es va quedar sorda d’un accident, que era molt simpàtica.
Ens vam fer amigues de seguida i em va ajudar a aprendre alguns signes bàsics del que seria el meu nou llenguatge. La directora de l’escola em va dir que l’endemà mateix podia començar a anar-hi. A mi em va agradar molt la proposta perquè quan més aviat comencés el curs més aviat oblidaria tot el que m’havia passat.
Quan vam acabar de fer la visita a l’escola varem anar a casa a dinar. La mare em va fer el meu menjar preferit, macarrons a la bolonyesa i peix arrebossat. Quan ja estàvem menjant el segon plat la mare va agafar un full i va escriure que aviat arribaria el dia del meu aniversari i em va preguntar si volia fer una festa amb els amics, les amigues, els familiars... Calia preparar tot el necessari perquè fos la millor festa d’aniversari, convidaria la Laia, el Marcel i l’Anna perquè es poguessin conèixer entre ells.
La mare va trucar als convidats i convidades perquè vinguessin a la festa.
Quan va parlar per telèfon amb el Marcel, al principi, com que no es coneixien, ell no sabia qui era, però de seguida la va reconèixer, deia que per la veu ens assemblaven molt i tenia moltes ganes de conèixer-la. Va dir que no li fallaria i que segur que vindria. Quan van acabar de parlar, ella (com fan totes les mares) va escriure a la pissarra que era molt simpàtic, i també hi va dibuixar un cor es pensava que m’agradava i jo em vaig posar vermella. Llavors, des d’aquell moment, em vaig donar compte que la mare tenia raó, era un home simpàtic, amable, guapo, generós, ben plantat, intel·ligent, treballador... Ho tenia tot, era l’home ideal. Però bé, això ja us ho explicaré més endavant, el cas és que estava enamorada d’ell.
Amb la Laia hi vaig parlar pel “messenger”, li vaig preguntar si l’endemà podria venir a la meva festa d’aniversari, i ella em va contestar que per descomptat que si. Però no només li vaig explicar això, sinó que també li vaig comentar que m’agradava el Marcel Fariu i ella em va dir que tenia moltes ganes de coneixe’l.
Vaig pensar, que com que a l’endemà ja veuria l’Anna a l’escola li explicaria tot allà, així podria practicar més el llenguatge de signes.
El dia següent em vaig despertar, vaig rentar-me la cara, em vaig vestir, vaig esmorzar, vaig rentar-me les dents, em vaig posar els llibres que m’havien donat de llenguatge de signes a la motxilla i vaig córrer cap a l’escola.
Quan vam començar la classe varem fer uns jocs de signes bàsics, tot i que els signes eren bàsics per mi alguns eren molt difícils. Desprès vam aprendre els números i l’abecedari. Aquell matí vaig aprendre molt i no només això sinó que també m’ho vaig passar de primera.
Quan vam acabar la classe vaig intentar amb llenguatge de signes, dir-li a l’Anna que si volia venir a la meva festa d’aniversari i així també li podia presentar els meus amics. Li vaig explicar que havia conegut el Marcel i m’havia enamorat i aquella mateixa tarda, si venia a la festa, li podria presentar.
Ella em va contestar amb llenguatge de signes, que segur que vindria.
Quan vaig sortir de l’escola, la meva mare i jo vam anar a casa a preparar la festa. Puntual va arribar el Marcel i li vaig presentar la meva mare, ell va dir que també ens assemblàvem molt de físic i vam estar una estona parlant. Desprès va arribar tota la meva família i la mare els va anar a rebre, i jo i el Marcel ens vam quedar sols. Jo, estava molt nerviosa i em semblava que ell també, vam estar parlant una bona estona, però, un moment vaig sentir unes pessigolles a la panxa, com unes papallones, i ell se’m va anar acostant i ens vam fer un petó. Va ser un moment encantador, fascinant, no sé ni com descriure’l. I ell, quan ens vam acabar de fer aquell petó em va demanar per ser la seva xicota, i jo no podia ni parlar, però al final, vaig treure en fora les paraules i li vaig dir que si. Llavors van entrar la Laia i l’Anna i em van dir que s’havien trobat pel camí i s’havien anat coneixent. Com que ara elles ja es coneixien els vaig presentar el Marcel. Es van fer amics entre tots de seguida i al final de tot el Marcel i jo els vam donar la notícia, que érem “novios”. Elles es van posar molt contentes, desprès que els donéssim la notícia jo vaig haver d’anar a saludar la família i ells es van quedar sols parlant.
Quan vaig tornar em van dir, que principalment, van estar comentant que jo volia arribar a ser locutora de ràdio, per explicar coses al món, però que a la ràdio m’havien dit que com que era sorda no podia treballar allà. El Marcel, la Laia i l’Anna van estar una bona estona buscant solucions, però no en van trobar cap. Van arribar a la conclusió, que jo el que realment volia era explicar històries a la gent. Llavors la Laia va tenir una brillant idea, que en comptes de ser locutora de ràdio podia ser periodista com el Marcel. Quan vaig tornar, l’Anna em va dir amb llenguatge de signes el que havien estat comentant. La veritat és que jo al principi no tenia la idea molt clara, però, al final vaig pensar que era una bona pensada i podia estar molt bé.
Vaig estar donant voltes tota la nit, i al final vaig pensar que valia la pena provar-ho perquè, igualment podia explicar històries a la resta de món. Així, que a l’endemà, li vaig dir demanar al Marcel que si podia dir-li al director del diari, Eduard Podrim, que em fes una entrevista.
Jo, estava molt nerviosa, perquè tot i que era la segona entrevista, també era molt important per a mi.
Desprès que Marcel anés a veure el director del diari, va venir a casa i em va escriure en un bloc de fulls que el director no volia que hi anés demà, ni demà passat, ni l’altre... I com que el Marcel va parar d’escriure, em pensava que ja havia acabat i llavors em vaig posar molt trista, però de cop i volta va tornar a escriure que el director volia que hi anés llavors mateix. Vaig fer un gran xiscle d’alegria, em vaig posar l’abric i vaig marxar amb la mare i el Marcel a visitar-lo. Quan vam arribar allà l’Eduard, el director del diari, abans de res, em va dir que havia de fer un escrit sobre el tema que jo volgués, que no calia que féssim cap entrevista, que si feia un article de primera, la feina seria meva. Així que quan vaig arribar a casa amb el Marcel i la mare, mentre ella preparava el sopar, el Marcel i jo vam anar a l’ordinador i ell em va donar alguns consells. De seguida vaig tenir clar sobre quin tema escriuria, la immigració i així va ser.
Al matí quan em vaig despertar per anar a classe de llenguatge de signes
estava molt nerviosa. Aquell seria un dia clau, un dia decisiu per la meva passió que era escriure, explicar històries a la gent, era la meva manera de comunicar-me amb el món.
Quan vam acabar la classe, el Marcel, la Laia i la mare m’esperaven a davant de la porta per acmpanyar-me al diari, va ser una sorpresa. Vam anar cap a l’oficina de l’Eduard i li vaig lliurar l’article. El va llegir amb deteniment, vaig veure que cada cop els seus ulls es feien més grossos i rodons, la respiració era més ràpida, jo tenia el cor en un puny. Els minuts em van semblar una eternitat, però al final vaig sentir la veu greu i profunda de l’Eduard que deia: aquest article triomfarà segur! I així va ser, aquell article es va escampar per tot el món, i em vaig convertir malgrat les dificultats en una de les millors periodistes del món.
3. CATEGORIA C
Poesia: 2n cicle d’ESO
1r premi: Akzeimer
Alzheimer
d’Alícia Vera Centeno
Que qui sóc jo?
No t'ho puc dir,
no és que no vulgui,
Qui són aquests d'aquí?
La gent no m'escolta,
ni jo els vull sentir.
Perdoni, em dic Rosa,
que ja li havia dit?
Mai he sigut petita,
o almenys això em sembla a mi.
No recordo quan vaig néixer,
ni què vaig menjar ahir.
La meva filla és rossa i alta,
però fa molt que no ve aquí.
O potser és aquella noia
que m'ha vingut a veure avui?
He volgut sortir de casa,
però no se on he d'anar.
Camino pel passadís perduda,
Algú em pot venir a buscar?
A la tauleta de la sala
una carta m'he trobat
la he començat a llegir.
Qui es diu Rosa en aquest pis?
No entenc gaire la lletra,
segur que ho ha escrit amb pressa.
Parla d'una malaltia,
diagnosticada fa deu dies.
Em dic Rosa Salvat.
Perdoni,amb qui estic parlant?
2n premi, ex aequo: Les quatre que duc al cor i Com la rosa de Sant Jordi
Les quatre que duc al cor
de Laia Ventura Mejía
Visc en una nació
On la terra és agraïda,
On les llavors creixen
Tot i que fos envaïda.
Visc en una terra
On la historia fa goig,
Dormo en un llit
Que han fet passar per boig
Solsament per voler
La llibertat i el poder.
Visc on l’afortunat la va trobar,
Patrona de Catalunya,
La que nasqué a la cova
Sent dona de pell bruna.
Visc on la llengua que parlo
És la llengua que vull
I aquesta amb orgull
La què ha d’existir.
Les quatre que duc al cor
Les que sento, les que estimo
Les quatre vermelles,
De les que mai m’oblido.
Em quedo a Catalunya per favor,
No trobo un lloc millor!
Com la rosa de Sant Jordi
d’Alícia Vera Centeno
El mar et va escoltar dir-ho algun cop,
que no marxés, quan ja s'havia fet fosc.
Que la lluna m'acompanyaria a casa,
però que tu,marxaves,sense gaire traça.
Les onades van acompanyar el teu discurs,
que els ulls més bonics,al meu costat, es quedaven curts.
Que el sol mai ens escolti,
però la nostra relació es com la història de Sant Jordi.
Sóc el cavaller que mataria a tot aquell,
que et miri des de lluny sense gaire seny.
Ho deies a les nits,
la Pasífae ho pot ben dir.
I on són ara aquelles promeses?
S'ho pregunta l'alba sense gaire tendresa.
Ho donaria tot per poder canviar els papers,
et donaria el paper del drac,
el que es menja a les princeses,
triades cada dia i ficades en un sac.
A mi em tocaria ser la rosa,
formada per la sang del drac que destrossa,
a les noies que un dia et van estimar,
i a hores d'ara ja no et poden ni mirar.
I l'últim que em quedaria per dir,
acabant la llegenda que he de seguir,
és que, igual que la rosa formava part del drac,
jo estic plena de tota la teva maldat.
4. CATEGORIA D
Prosa: 2n cicle d’ESO
1r premi: La vida en cèl·lula
Vida en “cèl·lula”
d'Alícia Vera Centeno
Fa pocs dies que vaig néixer. La Berta és la meva mare, sempre està al meu costat,donant-me la mà i acompanyant-me allà on vagi. Som inseparables. Tinc una vida molt estranya. Prefereixo deixar la meva presentació per al final.
La Berta i jo ens fem càrrec de dos bessons idèntics. No són gaire entremaliats,però com us podeu imaginar és tota una responsabilitat. Curiosament tota la meva colla d'amics tampoc se separen de la seva mare, i també és fan càrrec de bessons.
Pel que diuen,sóc bastant ben plantat,alt i amb totes les meves parts del cos iguals. La veritat és que prefereixo ser així que no pas com l'Oriol, pobre, que és molt baixet i té uns braços massa curts.
És el primer cop que visc aquí,i no se que puc fer... Vull anar amb els meus amics,però no em desfaig de la mare,per tant aniré amb ella.
Se'ns han apropat una mare i un fill que no coneixem. La meva mare no para de parlar amb la seva. Que xerraires són les mares sempre oi? Quin avorriment...
De sobte el noi m’ha agafat aquella polsera que a mi tant m'agrada. M'enfadaria si no fos perquè ell m'ha regalat un collaret seu. La meva mare s'ha ficat una sabata de la mare del noi,i aquesta s'ha posat el mocador vermell que la Berta sempre combina amb aquell vestit blanc tan bonic. No entenc gaire a què ve això,però el collaret m'agrada i em queda bastant bé,per tant no em queixaré.
La muralla que envolta la meva ciutat s'està destruint...Què passa? La mare segueix els nostres nous companys. M'han caigut bé. El noi,que es diu Carles m'ha dit que anem al centre de la ciutat.
Quan arribem ens col·loquem en fila un al costat de l'altre. Potser jugarem a fer carreres. Que divertit. Ens lliguen a una corda,molt resistent i potser forma part del joc però ens separen dels nostres nous amics.
Potser ja no els torno a veure...però estic content,perquè la Berta i jo encara portem la sabata i el collaret. És com si portéssim una part d'ells. Jo sé que ells també porten la meva polsera i el mocador,per tant,porten una part de nosaltres,també.
La nostra ciutat es divideix. Construeixen una muralla just al centre,on estàvem fa un moment,i els nostres amics han quedat a l'altra banda. El terra comença a tremolar i a separar-se. Començo a tenir por,em sembla que això no és cap joc.
Al final la gran ciutat,queda separada en dues més petites i allunyades. En la nova ciutat som la meitat d'habitants que a l'antiga. Però m'agrada,perquè almenys la meva mare segueix amb mi. Acabem d'arribar i el caos comença de nou. Diria que la muralla de la nova ciutat es torna a enfonsar,igual que s'enfonsava la muralla de la ciutat on vivíem amb en Carles. Ja el trobo a faltar.
M'han tornat a lligar a una corda igual que la d'abans,molt resistent. I aquesta,m'arrossega cap al centre,un altre cop. Ja no és tant divertit, començo a cansar-me de fer tota l'estona el mateix. Estic just al mig,envoltat d'habitants,crec que acabo de veure l'Oriol. Vull saludar-lo, però de sobte veig que comença a plorar i la meva mare em deixa anar.
On va? No em pot deixar sol,espero que torni. Potser va a consolar l'Oriol... La Berta sempre és molt bona amb tothom. La corda comença a moure'm cap a un dels extrems,i a la meva mare cap a l'altre.
Us esteu equivocant! És la meva mare,ha de venir amb mi i en tot cas,l'Oriol no està en aquella direcció!
A l'Oriol també el separen de la seva mare,però no només a ells,sinó a tots els habitants de la meva edat. Això comença a no fer-me cap tipus de gracia. Ja sé que ja sóc gran,però m'agrada viure amb la Berta. Encara no se cuidar tot sol els bessons,ni coneixo gaire la ciutat. Parlant dels bessons...Només estic amb un! Crec que l'altre ha decidit marxar amb la mare,quina sort que té....
Encara portava el collaret del meu amic,però ja no tenia la Berta amb mi.
Comencen a construir noves muralles,estic fart que la meva ciutat sempre estigui en obres. Però aquest cop, no en tenien prou amb separar-me de la meva mare,sinó que també em separen de l'Oriol. Construeixen quatre muralles noves,i comença a tremolar de nou el terra. Aquest cop,el terratrèmol fa que el terra es torni a destruir,donant lloc a quatre noves ciutats. Amb menys habitants encara.
Ara estic sol,i no se el que he de fer. Els meus nous amics em diuen que estigui tranquil que aviat patiré una transformació,que em tornaré a mudar,però que la meva vida en aquella ciutat serà molt més entretinguda i bonica. Que coneixeré a algú com jo, i m'enamoraré. Estarem units molt de temps i junts crearem un nou individu. Però mentre això no passi, trobaré a faltar la meva mare,i els meus amics, tant Carles i la seva mare,com l'Oriol. I aquí visc mentre això no passi. I per últim com us havia dit al principi del meu relat em presentaré. Em dic Jordi i sóc una cromàtide,junt amb la meva mare,Berta, formàvem un cromosoma.
El Carles i la seva mare eren els nostres cromosomes homòlegs ( dit d'una altra manera,els nostres “millors amics”). Visc en una cèl·lula tot i que la meva mare i els meus amics estiguin en cèl·lules diferents. He patit una meiosis. El meu somni és formar part d'un espermatozoide i fecundar un òvul per poder crear un zigot. A hores d'ara visc amb un únic bessó que es diu ADN, l'altre bessó viu amb la meva mare.
5. CATEGORIA E
Poesia: Batxillerat
1r premi: La nit i la bogeria
2n premi: Amagatall
La nit i la bogeria
de Neus Llorens Domingo
S'apaga el sol
Plou a la ciutat dels carrers bruts,
a la ciutat dels somnis curts
amb gent cansada que camina
Plou, l'aigua teixeix una cançó,
un himne cec a la buidor
de l'existència per rutina.
Marques d'amors descalços
sobre neu fosa que ja no hi és.
Llunes emmidonades,
paraules dites sense dir res.
Cap mena de llum sinó els neons
són els estels, i tots els sons
resen murmuris sense forma
L'aire que s'estanca i no flueix;
la primavera s'extingeix
i l'apatia esdevé norma
La capa de diòxid
que ho embolcalla tot com un vel
no venç mai la certesa
que rere els fums sempre hi haurà un cel.
II
Quan la fosca s'allargassa
Els miralls eterns
fan reviure tots els matins,
els matins d'hivern
fan néixer ombres sota la claror.
Les clarors naixents
són vestigis de plàcida nit;
la nit innocent
que no amaga ni enganya i no dorm.
La nit no dorm per fugir dels dies,
no somia mentides ni atzars,
no disfressa solituds palpables.
Sincera, canta antologies
de les pors i els anhels avars
i procura fer-ne sons amables.
Però aquesta foscor
llisa i pura, ombra tota ella
sense l'ocasió
d'avivar preguntes de foc,
porta el timó
d'una tristor ancestral, i tan vella...
Que tampoc jo no
la podré exiliar cap a enlloc.
I amb tristesa retorno als principis,
trista ploro dels meus ulls de dia
llàgrimes de ta tristor nocturna.
Trista espero que amb l'alba es dissipi
el dolor que la llum no canvia
però jo d'esperar en faig espurna.
III
Neix l'albada
Fendeix el buit un feix de llum brillant
i com tot naixement és un inici
dolorós, en tant que precipici
suposa aquest avanç del temps constant
Caminar irregular que ja mai no s'atura:
la successió infinita de l'instant
és la vida que es va dibuixant
a ella mateixa quan la vida dura.
En la més absoluta petitesa
cada insignificant criatura
és acaronada per la llum pura
del dia que floreix sense peresa.
I seguim despertant amb il·lusió
deixant-nos envair per la sorpresa
d'estar i vius i d'admirar la bellesa.
Busquem aquell punt on mor l'horitzó.
Amagatall
de Laia Olivé Ràfols
Una idea,
o moltes, o milers de milions,
que s’entrelliguen i es recargolen
i es converteixen en paraules, frases,
paràgrafs, textos.
Un cúmul
de sensacions i sentiments i pensaments
i tonteries i genialitats
que s’ordenen i desordenen amb tanta facilitat,
que és difícil amb ells no perdre’s.
Una ratlla
constant i negre tinta lineal interrompuda
que manté sempre l’equilibri,
tot i explicar desgràcies o alegries
que prenen vida amb un simple mirar.
Una història
cosida, perfilada i adormida,
que es desperta per a fer somiar;
que no coneix el teu dia i la teva nit,
car és un rellotge sense piles i agulla.
Un moment
en què els dies poden ser per a tu segons,
i les nits dies sencers;
els anys poden no passar,
o una vida esfumar-se en un cop de mà.
Un antídot
per a aturar les hores,
un verí per a no créixer mai;
on ser immortal és possible
si només es tracta de recordar.
Un racó,
un aixopluc de les teves tempestes,
i alhora el centre d’un huracà,
que de sobte es transforma en neu blanca,
o en el blau més pur d’un profund oceà.
Un viatge,
un transport, un vehicle,
al qual sempre pots pujar,
i volar, nedar, caminar;
viure amb ell una vida que mai viuràs.
Un món,
on el blanc es deixa embrutar pel negre
i no pot sobreviure sense ell,
i el negre ho converteix tot en colors,
i els colors s’acaben amb la teva imaginació.
Un director
que representa la seva obra de teatre
mentre tu construeixes escenari i decoració;
on les persones poden reviure,
mentre a tu la vida se te’n va.
Un sentiment
capaç d’accelerar-te el pols
i eriçar-te la pell sense tocar-te,
i, fins i tot, arrencar-te una llàgrima
o un llarg i solitari riure.
Un mestre,
que t’ensenya coses que mai no veuràs,
llocs on mai seràs i gent que mai existirà,
una ficció que pot omplir la teva realitat
i fer-te aprendre a cada instant.
Un amic,
que no parla si tu no el vols escoltar,
que mai escolta si tu li vols parlar;
que pot callar anys i segles,
i viure més que tu i jo plegats.
Un objecte,
per algú escrit i per a algú llegit,
per a alguns avorrit i trist,
per altres un refugi de la realitat;
però per a tothom, un llibre, al cap i a la fi.
6. CATEGORIA F
Prosa: Batxillerat
1r premi: La llum del matí
2n premi, ex aequo: Memòria d’un legionari i
Sóc musulmana
Memòries d’un legionari:
La veritable història de Sant Jordi
de Marc Martorell
Aquesta història no és meva: la vaig trobar en un antic llibre manuscrit en un monestir perdut per la Capadòcia. Per acabar-ho de complicar, aquest redactat era una copia d’un altre de més antic, que a la vegada era la transcripció d’un altre i un altre i així successivament fins a perdre el rastre en el temps. Abans de començar, les dates reals les he transcrites al nostre calendari.
Tots sabem la història de Sant Jordi: el cavaller que lluità contra el drac per rescatar la princesa d’un regne desconegut. Si mirem la història de la humanitat hi ha innombrables exemples de “sants jordis”, des de sumeris fins egipcis. Però la nostra tradició prové d’un soldat romà del segle III. Tot i això, la figura de Sant Jordi es posa en entredit: és un personatge fictici? Potser aquest relat oferirà una mica de llum. Comencem la biografia de Georgius, el legionari. Jordi, el cavaller.
Ara, en les meves últimes hores, m’assec aquí per escriure el que ha estat la meva vida. Per començar m’he de presentar, cosa complicada per la meva situació. He tingut molts noms i m’han anomenat de moltes maneres: sóc el Kihdr, el Cavaller Verd, per als pobles del desert persa; els meus homes em diuen Matadracs pel que vaig fer... Però els meus pares simplement em deien Georgius.
270 d.C.
Vaig néixer a Diòspolis, una ciutat de la província de Syria Palaestina. El meu pare era un comerciant i la meva mare era una creient de la nova religió, el cristianisme. El meu pare va morir per culpa d’una malaltia infecciosa quan jo encara no havia vist cinc estius. A causa d’això, va ser la meva mare qui em va educar. Gràcies als contactes que ella tenia vaig rebre una bona educació: vaig aprendre el llatí de Roma i el grec d’Atenes. També vaig estudiar filosofia, retòrica, dret i història. A més, però, em va educar en la seva fe. Però mai em va obligar a convertir-me a la religió: quan vaig tenir prou edat per decidir vaig prendre una postura filosòfica de la vida i no religiosa. Però gràcies a aquests coneixements vaig comprendre què era la misericòrdia i la pietat.
Va arribar una edat –crec recordar que va ser als setze o disset anys- que el meu poble natal estava massa empobrit i la meva mare també va morir. Després de fer-li un enterrament digne perquè es reunís amb el seu Déu vaig decidir allistar-me a la Legió: tindria menjar i roba per viure. Crec que aquí és realment on comença la meva història.
287 d.C.
Durant hores vaig caminar pels camins de la província en direcció a la capital Aelia Capitolina, l’antiga Jerusalem mencionada a la religió de la meva mare. Recordo que vaig tenir por: en temps de crisi i falta de diners, qualsevol excusa era bona per assaltar als viatgers, encara que fossin massa pobres per tenir-ne.
-Noi, aparta del mig i deixa passar! –Cridà algú darrere meu. Em vaig sobresaltar en sentir la veu de tant atent com anava pel camí vigilant persones sospitoses. Ja havia hagut de tirar per una via secundària per evitar un grup d’homes que no em feien massa bona impressió, no volia haver de tornar a desviar-me. De totes maneres vaig fer cas a la veu i em vaig arrambar al límit de la via. Pel meu costat van passar dos soldats a cavall escortant un carro que, pel que vaig poder veure, devia portar algú important.
Em disposava a tornar a la meva vigilància quan vaig veure dos soldats que anaven més lents que el carro. Portaven dos cavalls sense genet. Vaig suposar que eren part de la guarnició de més endavant. En anar més lents, se’m va ocórrer una cosa. Era ara o mai.
-Perdonin! Perdonin! –Vaig dir, mentre m’hi acostava. Un d’ells va posar la mà a la seva espasa, però l’altre el va mirar i li va fer que no amb el cap.
-Hola noi. Vols alguna cosa? Ja m’escoltaven. Perfecte. Vaig desitjar que les meves hores practicant el meu to de veu em servissin per primera vegada a la vida.
-M’agradaria demanar-los un favor. M’he quedat orfe i no tinc més familiars, per tant he decidit fer servei a la meva pàtria i unir-me a la Legió. Em podrien apropar a Aelia Capitolina, si és aquesta la seva direcció? Sóc disciplinat i sé de lletres i números, podria ser útil. Els dos soldats es van mirar, dubtosos. Estava clar que no sabien què fer. Un d’ells, el que havia posat la mà a l’espasa quan m’havia apropat, va començar a parlar amb l’altre ràpidament i en veu baixa. Vaig esperar pacientment caminant al seu costat que acabessin de parlar.
-D’acord, pots venir. Puja a un cavall d’aquests i et portarem als barracons de la Legió. Però hauràs d’ajudar-nos amb els cavalls. El que portaràs te’l cuidaràs tu. –Va dir-me el soldat que m’havia parlat al principi.
-Sí senyor! Em vaig prendre allò com la meva primera ordre. En aquell temps estava apassionat per l’exèrcit. Havia llegit llibres sobre guerres a la biblioteca de casa i m’enamorava la idea d’unir-me a la Legió per combatre els enemics del poble romà. Llavors no sabia que els seus enemics més perillosos érem precisament nosaltres, els que havíem de protegir-los.
El viatge va ser curt: ja estàvem a mig camí. Els dos soldats amb qui anava van presentar-se i jo vaig fer el mateix. Abans que el sol es pongués ja havíem arribat i, en poc temps, entràrem dins la ciutat –cosa que em va impressionar ja que hi havia una llarga cua de gent que volia entrar. Vaig suposar que els soldats tenien preferència davant la resta de ciutadans.
-Això són els barracons: la teva casa durant els pròxims mesos fins que tinguis la teva pròpia companyia. El soldat que m’havia saludat al principi, que em va dir que es deia Quintus, m’havia estat explicant tot el recorregut fins arribar als barracons. El fòrum provincial, els temples... Jo no tenia suficients ulls per veure-ho tot. Gairebé no havia sortit mai de Diòspolis i, encara que tenien certa semblança, la gent que caminava per Aelia Capitolina era completament diferent. Per exemple, semblava que no hi hagués pobresa en aquella ciutat –cosa normal en moltes capitals: només hi vivia l’elit i, a més, Diòspolis havia caigut en desgràcia feia ja uns anys.
-I aquestes són les habitacions dels reclutes, agafa el llit que més t’agradi. Avui se’t faran les proves per saber quin és el teu estil de combat. D’aquí mitja hora t’espero al pati. –Quintus m’havia acompanyat fins a les habitacions.
-Allà hi seré. He de reconèixer que no es que hagués tingut sort en entrar a l’exèrcit. De fet, tal com sabria més endavant, hi havia més reclutes a part de mi. Era normal: estàvem passant temps de crisi i, a més, la guerra amenaçava les fronteres de tot l’Imperi. Massa fronts en massa llocs: això volia dir que sempre es necessitaven efectius.
Durant la mitja hora següent em vaig dedicar a preparar-me. Realment mai havia lluitat, encara que la meva mare havia contractat un soldat retirat perquè m’ensenyés a lluitar amb l’espasa. Per tant, vaig començar a escalfar tal com m’havia ensenyat el meu mestre. Mitja hora més tard em vaig presentar al pati per començar la meva prova. Va transcórrer sense cap incident destacat. Quintus la va presenciar tota i, quan em van assignar l’equipament, em va somriure. Després cada un se’n van anar pel seu camí.
289 d.C.
Durant els següents dos anys vaig estar vigilant la província que m’havia vist néixer. No va ser fins que vaig fer-ne dinou quan vaig començar a conèixer què volia dir ser un soldat romà. Però no anem més ràpid del compte, comencem pel principi.
-T’ha dit el tribú per què volia veure’ns?
-No. Només m’ha dit que era urgent i que necessitava del nostre ajut.
-Si el que ens vol dir es tradueix en un canvi de paisatge serà benvingut. Estic fart de la monotonia d’Aelia Capitolina. Aquí no hi ha grans batalles com les del nord. El tribú ens havia cridat a tres integrants de la Fretensis, una guarnició de la Legió X Gemina. No érem ni els tres més experimentats ni els tres més joves, però tot i això el tribú ens havia cridat per una reunió amb ell. Cap dels tres sabíem per què, però a tots ens picava la curiositat. Així doncs, quan vam reunir-nos amb ell, ens va sorprendre: no ens esperàvem el que passaria des de llavors en endavant.
-Bona nit, soldats. Us he reunit aquí a causa d’una instrucció que ha transmès el nostre senyor Dioclecià. No podia ser. El tribú, el líder de les nostres activitats era, ni més ni menys, que Quintus, el “soldat” a qui havia demanat que em portés fins als barracons d’Aelia Capitolina.
-Sense més preàmbuls passem a planificar la missió. Heu estat seleccionats per formar part d’una legió secreta, la Legió Arcana. Dureu a terme diferents accions que el propi Emperador us encomanarà. Per tant, esteu sota la seva autoritat directa. Quan marxeu d’aquí, el general Valerius –mentre deia això va assenyalar amb el braç un soldat que estava al seu costat- us acompanyarà a Roma. Bona sort, soldats. Quan vaig sentir això la resta em va semblar poc important. Sí, potser m’hagués hagut de preocupar més pel fet d’ingressar a una Legió secreta, però desitjava anar a Roma des que era petit. Ens vam acomiadar de Quintus a la manera militar i vam anar cap als barracons: havíem quedat amb Valerius abans que sortís el Sol a la porta est de la ciutat.
-Què en penseu? –Vaig preguntar als meus amics. Ho he de reconèixer: estava content.
-No ho sé... és una mica precipitat, crec. I per què l’Emperador vol una Legió secreta per a ell? Ja té la Guàrdia Pretoriana. Hi ha alguna cosa que fa pudor, a l’Imperi. –Maximus, com sempre, era la veu de la raó al grup.
-No us preocupeu ara per coses ombrívoles. Estar sota control de l’Emperador només vol dir una cosa: luxe. Us diria d’anar a celebrar-ho, però crec que serà millor guardar-nos-ho per quan arribem a Roma. No sembla que ens ho haguem de passar massa bé amb l’home aquell. Sembla que tingui una llança ficada pel...
-No crec que sigui prudent dir el que anaves a dir, Claudi.
-Et sortiran arrugues, Maximus. Sabies que a les dones de Roma no els agraden els homes amargats? Ja en tenen massa! Vaig riure. Com sempre, Claudius discutia amb Maximus i Maximus discutia amb Claudius: el pà de cada dia. Aquells érem nosaltres, uns joves soldats que no sabien què els deparava el futur.
289 d.C., un mes després
La primera impressió que em vaig emportar de Roma va ser estranya. Era la ciutat ideal, la referència de totes les ciutats de l’Imperi. A imatge dels seus edificis estaven fets els de les altres ciutats. Però em va sorprendre la planificació urbanística. No era una ciutat planificada com un campament, amb dos carrers principals, sinó que era un caos. Cases i altres edificis s’erigien per tot arreu i, quan giraves una cantonada, havies d’anar amb compte de no trobar-te en un cul-de-sac.
El cas és que tan bon punt vam arribar, Valerius ens va dirigir directament a un gran temple, el Panteó. No érem els únics nous integrants de la nova legió: altres soldats anirien amb nosaltres i ens esperaven ja a l’edifici, però no érem més de quinze. Tan bon punt vam arribar al temple hi vam entrar i em vaig quedar bocabadat: amb la seva cúpula i les estàtues de tots els déus em va donar una sensació de pau que no havia tingut mai fins llavors. Al centre, just a sota del raig de llum que entrava per l’òcul hi havia un home de posat orgullós i robes luxoses. Darrere seu hi havia dos portaestendards que duien l’Àguila. Vaig suposar que era l’Emperador Dioclecià.
-Recorda, no el miris directament.-Em va xiuxiuejar Maximus.Era veritat, me n’havia oblidat. Valerius ens havia advertit que seguíssim uns protocols quan estiguéssim davant la presència de l’Emperador: no mirar-lo directament, mantenir-se amb el cap cot, reverenciar-lo... De fet, em va sorprendre que Valerius s’agenollés davant seu i li fes un petó a les sabates. Quina mena de teatre era aquell?
-Benvinguts sigueu, soldats. Sabeu per què esteu aquí. Necessito gent com vosaltres a diferents punts de l’Imperi. Hi ha massa aixecaments bàrbars i les nostres fronteres perillen. A cada un se us donarà instruccions individuals que haureu de complir. Quan ho feu podreu optar a un càrrec imperial. Agenolleu-vos. –L’edifici on estàvem feia que la seva veu tingués un cert aire misteriós, com si vingués de tot arreu i d’enlloc al mateix temps. Si se suposava que representava el paper d’un déu ho feia molt bé.
Mentre nosaltres estàvem agenollats, l’Emperador va anar passant un per un davant nostre i ens anava donant una llança llarga sota les paraules Patria defendis.
-Aixequeu-vos com a germans, estimats súbdits. Des d’ara se us coneix com a arcans, l’escut de l’Imperi.
296 d.C.
Durant set anys vaig estar consagrat a la tasca que l’Emperador em va ordenar. Vaig pertànyer a diferents legions i vaig viatjar de punta a punta de l’Imperi: Hispània -vaig visitar Tàrraco i em va impressionar-, Britania –hi ha alguna cosa en aquell país que et canvia: no sé si es la gent, el clima o els bàrbars-, la Gàlia, Dàcia... Els motius que tenia per abandonar cada una abans del temps previst eren diversos: des del requeriment per presentar-me a Roma fins a tenir una malaltia infecciosa. Vaig descobrir inicis de rebel·lions contra l’Emperador –intents d’assassinat, la majoria de les vegades- i les vaig sufocar. Potser vaig fer coses reprovables, però mai podran dir de mi que sóc injust: sempre desafiava homes armats, mai ho vaig fer amb gent desarmada.
He d’aclarir que tots els arcans ens havíem separat pocs dies després de ser nomenats germans. Com que érem pocs, havíem de separar-nos per cobrir molt de terreny. Tot i que de quan en quan coincidíem en alguna legió, el fet és que la majoria de temps treballàvem sols: havíem de buscar els nostres propis aliats dins la Legió. Per aquest motiu no em va preocupar trobar Maximus amb uns quants soldats a l’extrem oest de Dàcia. Potser, si no m’hagués confiat llavors, ara no estaria on sóc.
Dàcia era una terra verda. Els boscos i els prats ho eren. Res a veure amb la meva província natal, on abundaven els terrenys àrids. Justament estava en un d’aquests prats quan em vaig trobar a Maximus i al seu petit exèrcit. No portaven l’àguila, sinó el Draco. Vaig dirigir-me a saludar-los: sempre era una sort trobar-se vells amics.
-Maximus! –Vaig cridar. Tots els draconarii es van girar. Em va donar la impressió que es posaven tensos i es preparaven per al combat. Maximus, muntant un cavall, em va venir a trobar.
-Georgius... Recordes que et vaig dir que hi havia alguna cosa que feia pudor a l’Imperi? Nosaltres, que ens vanagloriem de protegir els seus ciutadans i la seva estabilitat, som els que desprenem la olor de podrit. Matem perquè ens ho demanen, Georgius. Les coses han de canviar. Uneix-te a nosaltres, els draconarii, i acabarem junts amb la tirania.
No em podia creure el que estava sentint. Maximus sempre havia estat un soldat exemplar, que complia totes les ordres que li donaven. A més, sempre havia estat d’un grau superior a nosaltres. Si ell deia que el perill era l’Emperador jo l’havia de creure. Desgraciadament em negava a fer-ho. Vaig pensar que ja tindria temps de pensar què fer quan l’hagués capturat. Realment creia en l’Imperi i en la protecció dels seus ciutadans, així doncs vaig pronunciar les paraules més odiades de la meva vida:
-Maximus, quedes detingut en nom de l’Imperi per traïció. Si us plau, lliura’t sense oposar resistència. No es va molestar ni a donar-me una negativa. Va girar cua i va ordenar als seus homes que anessin al galop darrere seu. Jo, és clar, els vaig perseguir cegament.
299 d.C.
Vaig estar dos anys sencers seguint les petjades del drac, tal com jo deia al rastre de Maximus. Havia anat donant caça als seus soldats que es quedaven enrere per un o altre motiu. A més, però, sembla ser que els van atacar i van morir-ne bastants. Bàrbars, pel que vaig veure a les ferides dels cadàvers. Per tant, Maximus devia estar sol i ara ja només fugia de mi, ja que perdria si se m’enfrontava: vaig suposar que devia estar ferit.
El vaig seguir fins al desert persa, al sud de Babilònia. Allà el vaig buscar fins que el vaig trobar mentre es guaria a una cova prop d’un poblat. Havia trobat ajuda: una noia li estava tractant les ferides. El vaig desafiar a un combat ja que vaig suposar que no es rendiria. Havia venut informació als enemics sassànides: era un traïdor. Maximus, el comandant, va ser vençut amb facilitat. Havia matat al drac que tan de temps terroritzava els habitants de la nostra pàtria. La noia havia sortit corrents i, quan va tornar i va veure que Maximus descansava sobre la seva pròpia sang, li va llançar una rosa a sobre. Vaig descobrir més endavant que era un símbol de descans en l’antiga cultura de la noia.
300 d.C. – 303 d.C.
Vaig ser rebut amb honors per l’Emperador. Havia fet un gran servei a l’Imperi eliminant els rebels i per fi havia arribat l’hora de retirar-se. Em va nomenar tribú militar. Jo vaig anar a residir a Nicomèdia, Bitínia, amb una dona viuda que vaig conèixer. D’això ja fa tres anys. Fa un mes vaig rebre una ordre de l’Emperador Dioclecià: perseguir els cristians que hi havia a la província i crucificar-los. Clarament m’hi vaig negar: eren persones desarmades. Hauria d’haver fet cas de Maximus, vaig pensar mentre els soldats se m’emportaven.
Em van donar un camisó de lli blanc. Durant una setmana m’han torturat. Potser la ferida més gran que m’han fet ha estat el símbol de la creu dels crucificats que m’han gravat amb foc al pit. La ferida traspassa la roba: creu vermella sobre blanc.
Sóc musulmana
de Yasmina El Ouati
Necessitava pau, un bon lloc per reflexionar sobre la decisió més important de la seva vida, el hiyab. Al març ha fet els setze i ja és hora de posar-se a pensar sobre quin camí hauria de prendre, i sobretot les conseqüències que li provocaria amb les seves amigues i els seus companys de classe..
Ella sabia que res tornaria a ser com abans, la gent començaria a retirar-se en veure-la amb la seva nova vestimenta, potser no li dirigirien ni la paraula, llavors seria la persona més desgraciada del món, això no la preocuparia gens ni mica si no fos per ell, aquell noi català que la té boja, aquell noi que sempre riu amb ella, aquell noi que fa que la vida sigui il·lusió i alegria, el Gerard. La Shahrazad és un noia bastant maca, una noia amb un caràcter fort i dèbil a la vegada, alegre i simpàtica i molt atenta amb la gent. Però ningú la coneix al cent per cent, no coneixen la dificultat de la seva vida.
La Shahrazad viu amb el seu pare, Mohamed, la seva mare, Aicha, i el seu germà Youssef. Un cop complerts els setze la seva mare va parlar-li sobre el hiyab per primer cop, el pare la volia obligar quan tenia tretze però la seva mare es va ficar al mig, ja que una noia no havia de ser mai obligada a fer alguna cosa en contra de la seva voluntat, això no vol dir que la mare no en tingués ganes de que la seva filla es cobrís el cabell negre tan aràbic i bonic que tenia, per això s’ho va plantejar i la va deixar amb els dubtes surant pel seu cap. El pare de la Shahrazad és molt masclista, no ajuda en les feines de casa, no la deixa sortir amb les seves amigues i el pitjor de tot són els crits per la nit de la seva mare, plorant. El pare era tant masclista, que té al Youssef per sobre de tot, a ell sempre li dóna diners i mai l’ha pegat, encara que a la Shahrazad tampoc, i encara que torni tard no li passa res.
Al Youssef ja li va bé que se’l prefereixi a ell abans que a la Shahrazad, perquè ell també pensa que les dones són un pes que els homes han de carregar-se a sobre, per culpa de la cobdícia de Hawa (Eva, en català) se’ls va expulsar del paradís, i elles són la bogeria dels homes,per culpa d’elles poden arribar a fer coses incomprensibles, com per exemple, matar. Aicha es va casar amb en Mohamed obligatòriament, ella no volia, però negar-ho seria desobeir els pares i això no és bo en la nostra religió, l’Islam, així que va acceptar. El que vol sobretot Aicha és la bona educació per a la seva filla, una educació que encara que ella va tenir no l’ha portat a cap lloc, ella vol que la seva filla mai agafi el camí que a ella li van fer escollir. Aquesta és la segona vida de la Shahrazad, encara que la gent normal comença per la primera.
A l’escola Shahrazad no és molt popular, però molta gent la coneix i té molts amics, però les seves amigues dins de la classe, són la Isabel, la Anna i la Sara, les seves confidents, les que ho saben tot d’ella, o almenys això creuen. Aicha ha decidit inscriure la seva filla a la mesquita del poble, perquè així a part de conèixer l’escriptura aràbiga, aprengui l’Alcorà, la llei de l’Islam. A la mesquita ha conegut moltes noies però només li han cridat l’atenció dues noies, l’Anissa i la Laila, són de la mateixa edat que ella però amb molta més cultura aràbiga que ella.
Ara fa tres anys que es coneixen, Shahrazad es va posar el mocador un mes desprès d’entrar a la mesquita, les seves amigues de l’escola no l’han rebutjada com ella es pensava, sinó que la van renyar, la van escridassar pel fet de que eren amigues i un canvi extern no canviaria les coses, elles ja sabien que era musulmana i anaven amb ella, la Shahrazad agradava a la Isabel pel seu caràcter d’ independista extrema, a la Anna, que també era molt independista, li queia bé pel seu caràcter alhora de parlar de la llibertat de Palestina i del seu caràcter radical, cosa que no canviaria per res del món, i a la Sara li queia bé pels seus consells de sàvia i per tenir-la sempre emprenyant al pupitre de darrere i ella sempre es girava amb una cara molt “borde” que feia riure a la Shahrazad. En canvi les noies àrabs, eren igual que ella, tenien la mateixa preocupació sobre la religió, i eren les úniques que coneixien els maltractaments que patia dins del cercle familiar, i la prohibició d’anar a la Universitat per part del pare i del germà. La Shahrazad va estudiar a la mesquita tres anys, i en aquest temps va aprendre moltes coses, algunes extres, gràcies a Khadija, la professora d’Història de l’Islam i Llengua i Literatura àrab. Va aprendre que l’Islam imposava la igualtat, i allò que feien el seu pare i el seu germà era un greu error que seria condemnat a l’infern, el contrari del que ells pensaven.
Oh, humans! Temeu al vostre Senyor Qui us ha Creat a partir d'un sol ésser, del qual va crear la seva dona i fer baixar dels dos molts homes i dones. Temeu a Al-lah, en Que el nom us reclameu els vostres drets, i respecteu els llaços de parentiu. Per cert que Al-lah us Observa.[Alcorà 4:1]
L’excusa del pare de no deixar-la anar a La universitat, és, que les dones no els cal rebre cap educació perquè el lloc que els hi correspon és a casa amb els fills i els plats bruts i la neteja, mentre que el profeta Mohamed Sala Allahu Alaihi Wa salam diu: Buscar el coneixement és obligatori per a cada Musulmà (home o dona) ".
Un cop cercades les informacions anteriors, Shahrazad decideix parlar amb el seu pare i informar-lo de que comet un greu error, ho fa amb molta por i amb esperances de sortir viva del despatx del pare. Amb l’Alcorà a la mà i un bolígraf i un paper va entrar al despatx amb molt de silencia, ningú diria que el seu pare és un ignorant, té la biblioteca més gran del barri, amb moltíssims llibres en àrab i en català. En entrar va saludar al seu pare fent-li un petó a la mà com a símbol de respecte i li va demanar si tenia temps per a ella, amb una simpatia no habitual el seu pare li va concedir tot el temps que ella volia quan li va veure l’Alcorà a la mà. Ell la va escoltar molt atentament durant tot el discurs i amb l’Alcorà com a prova, el seu pare amb llàgrimes als ulls li va demanar perdó per tots els anys de patiment amb ell, i li va concedir el permís d’anar a la Universitat, i un cop acabat el discurs de la Shahrazad, ella es va retirar a la seva habitació, ell va sortir i va tornar amb molts regals per a la seva dona i la seva filla. Per la nit, els hi va donar, una jelaba per a la seva mare i un llistat de llibres que la Shahrazad havia demanat i ell no volia comprar perquè les dones no havien de rebre educació, un cop repartits els regals, va parlar seriosament amb el seu fill sobre el masclisme, que quedava totalment prohibit qualsevol broma o comentari sobre les dones o sobre qualsevol tema que hi tingui a veure, i a partir d’aquell dia el Youssef havia d’ajudar a les feines de la casa començant per la seva habitació.
És increïble com una noia de dinou anys pot canviar i ensenyar coses noves, a una persona de més de quaranta anys.
A partir d’aquell moment les coses van funcionar d’una altra manera, les noies de casa van tenir molta més llibertat que abans i la que més s’alegrava era Shahrazad, que podia sortir amb les seves amigues sense patir per si la veia el seu pare o el seu germà pel carrer.
Tota satisfeta va venir a casa de la Shahrazad, la Anissa. La germana petita de la Anissa, que deu tenir uns catorze anys havia escrit una redacció sobre la injustícia al món i sobre l’Islam, que deia així:
Terrorisme, sinònims: ignorància. incultura. Islam. Tothom que s’hagi llegit aquestes paraules, pensarà que no tenen sentit, però si que hi veuran una relació. Ja que s’hauria de modificar el diccionari a l’estil del europeus, així , quan una persona busqui el significat de terrorisme trobi Islam. Ignorància, això, els europeus, americans, però sobretot els periodistes ho podem definir així. Ignorants. Ignorants, pel fet de parlar d’un tema que desconeixen d’un tema que no saben de què va, que es pensen que l’ Islam inicia el terrorisme. On s’ha vist això? A Europa, es clar,on tenen demostrat que a l’Alcorà, hi ha escrita una aya que doni suport al terrorisme? On està escrit que s’hagi de matar a gent innocent? Ells confonen, el yihad amb terrorisme, el yihad diu: lluita amb el teu poble si està atacat o colonitzat per enemics. Podem aplicar aquest cas a Afganistan o a Palestina, però això està considerat terrorisme? No pots defensar el teu país, la teva gent? I perquè s’aplica el terme: Terrorisme Islamista? D’on treuen aquest vocabulari? Podem considerar terroristes, a alQaeda? Sí, els podem considerar terroristes. Perquè? Doncs per una senzilla raó, pel fet d’haver matat tanta gent innocent, però perquè no considerem terroristes a Israel, Estats Units , Espanya, i finalment Anglaterra? Pel fet de ser els amos del món? Israel, no son terroristes jueus? Que hi fa Estats Units a Afganistan? Defensar a la pobra gent dels talibans, per favor, n’esteu segurs? Espanya i Anglaterra van participar en una guerra il·legal, a l’ Iraq, pensant que Sadam Husein, tenia armes massives, on son els resultats? Reconeixen que no hi havia armes, però això quan? Desprès de matar el president d’un Estat. Desprès de cometre un assassinat. El que més em sorprèn, es que els periodistes un cop han parlat aixi, els escolten els professors,alumnes,ciutadans, etc. I se’ls enganxa el vocabulari,cosa que em sembla molt forta.
I ara la pregunta definitiva: On és el tribunal de la Haya? Perquè no ha passat per allà Bush, Aznar, Blair, Sharon i l’actual president d’Israel?
La Shahrazad va quedar tant commoguda amb la redacció de la Mariam que li va fer un regal, un mp3 on podia escoltar tot l’Alcorà i si volia podia posar música però mai les havia de barrejar, ja que la música és Haram(prohibida) perquè atreu al dimoni.
Aquest és el jovent que necessita el món avui dia, necessita joves que defensin la llibertat per sobre de tot,que desitgin la igualtat i que mai se’ls discrimini pel color, religió,o qualsevol diferència física o psíquica.
7. CATEGORIA G
Article d’opinió
Som com som
Som com som
d'Albert Llanas
Es cert que totes les persones som diferents, ja sigui en aspecte físic, en la personalitat o en la conducta. Una cosa que està demostrat que afecta i modifica el nostre caràcter és el clima i la situació geogràfica en la que ens trobem. Em referiré a uns tòpics que, per suposat, poden tenir excepcions.
Un exemple clar d’aquesta diversitat de caràcters, el podem trobar en el tarannà que tenen les persones que viuen al Carib. Són extravertits, optimistes, amants de la festa i la disbauxa, conversadors, impulsius, un xic despreocupats i fins i tot excessivament relaxats. Ben diferent podríem catalogar per exemple a la gent que viu molt a prop dels pols, com els Noruecs o els Finlandesos. Aquests es mostren més introvertits, reservats, tímids, prudents, raonadors,... els definiríem com a més freds.
Una altra mostra d’aquestes diferencies pel que fa al comportament i la manera de ser ha estat posada de manifest aquests dies a tots els mitjans de comunicació : la població japonesa. Així doncs hem estat informats que el poble pesquer d'Ishinomaki, es va convertir en el centre d'atenció d'arreu del món en coneix-se que 10.000 dels seus habitants es trobaven desapareguts després del pas del tsunami que va arrasar la regió. Els supervivents d'aquesta ciutat es començaven a organitzar en grups per distribuir-se les tasques que calia fer. Les imatges també mostraven la forma en què es prestava una especial atenció als nens, per exemple, racionant el menjar de forma que els correspongués la quantitat més gran d'aliment, mentre que alguns adults s'alimentaven exclusivament amb un parell de boles d'arròs, al dia. En aquest cas l'estoïcisme, el respecte i l'ordre amb què s'estan comportant els japonesos fa pensar que ells també són diferents. Allò que preval per a ells és un respecte per les normes establertes malgrat la greu situació d'alarma existent.
Tots sabem que d’altres comunitats, en circumstàncies similars haguessin saquejat supermercats, robat tot el que encara estès al seu abast i hagués estat la ocasió ideal per a trencar totes les normes socials establertes.
Els experts ja han dit que és gracies a aquest comportament de la població japonesa que les devastadores conseqüències d'una catàstrofe d'aquesta magnitud seran menys de les previstes inicialment i que aquesta actitud contribuirà de forma decisiva a la futura reconstrucció de les zones afectades.
He llegit que això és degut fonamentalment a “l'estricta educació rebuda que busca constantment la cohesió social, a la preparació adquirida gràcies a les lliçons extretes d'experiències dramàtiques passades i a un pragmatisme que deriva de la idea que el col·lectiu pot afrontar d'una manera més eficaç una catàstrofe d'aquestes dimensions”.
Això no converteix a uns en bons ni als altres en dolents. No obstant hem de tenir clar que som com som i que una de les diferències principals es basa en com afrontar les adversitats. La resposta generosa i solidària en casos d’alarma social, ja sigui en aquesta del poble japonès o en d’altres com la d’Haití, em fa pensar que la raça humana està “per sobre” de l’aspecte físic, la personalitat, la conducta i les diferències polítiques o econòmiques tot i que malauradament només ho sap demostrar en situacions com aquestes.
AULA D’ACOLLIDA
8. CATEGORIA H
Poesia
Estel fugàs
9. CATEGORIA I
Prosa
Llum dins la foscor
10. CATEGORIA J
Article d’opinió.
L’adolescència
L’adolescència
de Keren Espinosa Vera
L’adolescència és un període que tothom ha de passar . És una etapa difícil per alguns depèn de la societat en la que estiguis . La pubertat és la primera etapa d'aquesta, i comença aproximadament als deu anys i acaba als catorze o quinze . L’altra etapa és la adolescència mitjana que comença des del final de la pubertat fins als dinou anys.
Aquesta etapa de la nostra vida, penso que no tothom pot passar-la de la mateixa forma perquè depèn de diversos factors: amb qui has viscut o com has passat la teva vida, la teva infància, i en quines condicions has crescut . Cada dia veig com els joves perden la seva vida tenint la oportunitat d’estudiar i de ser algú, però la majoria només pensa en divertir-se i en fer coses incorrectes per cridar la atenció . No només ells es fan malbé sinó que també preocupen als seus éssers estimats . Molts dels adolescents criden als seus pares, sobretot mares i jo penso: “després de tot el que han fet pel seu fill, com li ho paga ”. Quan ens posem a pensar podem mirar que és dur veure com desprès de tota una vida donant-li coses, tot el que el fill vol, però sobretot amor, una família, educació, alegria, una llar, molts pares es penedeixen d'haver sigut tan suaus amb ells quan ja no poden fer res per canviar-ho .
Una altra de les coses amb les que els adolescents es troben es la pressió de la societat . Moltes noies pateixen per coses com: la obesitat , si li agrades a un noi per ser tu mateixa o no, pel què pensa, pel que fa, pel que diu, però sobretot que diran els amics? A vegades penso, per què seran tan importants aquestes preguntes. Al final som grans i acabem pensant: quines bajanades les d'aquells temps! Però quan algú es adolescent té moltes preocupacions i complexos. Avui dia no és el mateix que al segle passat, avui l'educació es diferent, la gent, les escoles, la forma de tractar a les persones i quan tenim aquesta edat tots els canvis físics i els morals són difícils de superar (per la majoria de persones).
Els amics són una de les coses més importants de tot adolescent, perquè ells s'identifiquen amb els seus companys. L'opinió d’un amic en aquesta etapa sol ser tan valuosa com la de tons pares o inclòs més, però et sents bé quan li expliques al teu millor amic qualsevol secret teu que no pots compartir amb ningú més, et sents còmode, segur, tranquil, però ja sent major penses: com vaig poder confiar en aquest traïdor? O com vaig poder sentir-me tan bé per explicar-li aquestes bajanades? Per mi aquesta etapa és difícil, no només, pels motius que he comentat abans, ho és generalment. A vegades et sents sol, que ningú et comprèn, ningú et dona una mà i pots arribar al punt d'odiar la teva vida.
He agafat aquest tema perquè ara sóc adolescent i moltes de les coses mencionades tenen a veure amb la meva vida, no totes però he vist molts suïcidis, gent que no pot aguantar cap pressió i tot això, la majoria de les coses ho provoquen els traumes de quan eren joves. Arribo a la conclusió següent: l'adolescència és la etapa d'aprenentatge més complicada de la vida. Apart de totes les pressions socials (les limitacions dels nostres drets i el “pavo” que ens entra) hi ha els estudis on hem de deixar-nos la pell, per ser algú quan siguem grans, perquè no hi haurà cap altre oportunitat. Per uns d’altres és l’edat més preciosa i feliç que poden viure.
0 comentaris:
Publica un comentari